elcoleccionista

El col·leccionista

La paraula és un ull
El silenci l’espia

Edmond Jabès
L’escorça del món, 1953

L’any 1982, en una entrevista a Roma, Antonio Gnoli li preguntà a Bruce Chatwin sobre la seva marxa de Sotheby’s, i la resposta fou: “cada vegada suportava menys el joc sublim que intervé quan es pensa, es mira, es constitueix una col·lecció… la seva fredor, el seu rigor, la seva
previsibilitat “.

Una opinió diferent respecte al món del col·leccionisme la trobem en una conversa gravada l’any 1986 per a l’arxiu de la institució americana Art-Smithsonian, on Giuseppe Panza di Biumo comentava: “no podem creure en l’art si no creiem en un cert tipus d’actitud immutable o perenne, si es prefereix anomenar-la així, cap a allò que és bell, allò que és important, i allò que és essencial a la vida”.

En aquestes darreres dècades, estem assistint a un notable increment de museus i centres d’art, que mostren les seves col·leccions i fan exposicions, alhora que organitzen activitats d’una forma molt dinàmica. La raó d’aquest fet la podríem trobar en els canvis que s’han produït en el comportament social, en tot allò que es refereix a l’ús i gaudi de la cultura per part del públic.

La ràpida evolució de la societat cap a una major disponibilitat del seu temps de lleure, ha creat tot allò que ve a qualificar-se com cultura de l’oci, que ha provocat un gir en els nous conceptes culturalitzants. La dedicació de recursos humans i econòmics, tant públics com privats, cap a la creació de contenidors i continguts culturals, crea espais i discursos, en alguns casos complexes, en altres confusos.

En ocasions, aquesta situació s’allunya massa del compromís de la Cultura, tot i que hi ha centres, les activitats i les col·leccions dels quals, ofereixen alternatives, alhora que intenten allunyar-se d’una certa homogeneïtzació de la pressió mediàtica, o fins i tot política. A partir d’aquest nou paisatge, cada centre cultural hauria de definir què entén per col·leccionisme i què persegueix amb l’exposició de les obres d’art.

Foren Duran-Ruel, Vollard i Kahnweiler “marchands” o col·leccionistes? Ells “acolliren” a una sèrie d’artistes que havien creat el Salon des Refusés i posteriorment el Salon des Indépendants, com a conseqüència de que les seves obres -considerades excessivament modernes- foren rebutjades pels criteris absolutistes de l’Académie de Beaux-Arts.

Fou Kaspar Utz un altre tipus de col·leccionista?

Són les col·leccions Panza i Herbert una “bona forma” de col·leccionar, quan adquirien obres en el primer moment de la seva realització?

O la col·lecció ideal seria aquella que qüestiona certa herència històrica i crea altres mètodes a base de relectures la societat?

El que fa que una col·lecció sigui coherent i inherent a ella mateixa i amb la història, i per tant susceptible a ser mirada i admirada, és el vincle que s’estableix entre el que proposa -el relat no verbal- primer a la persona que escull l’obra, el col·leccionista, i posteriorment amb el públic que la contemplarà.

Les obres que ha anat reunint Josep Suñol durant el decurs d’aquests darrers trenta-cinc anys, van des d’una vasta mirada històrica de les avantguardes del segle, fins l’espai privat on l’artista traça la seva ruta.

Des de començaments dels anys 70, Josep Suñol va constituint una col·lecció sobre les avantguardes històriques, amb Picasso, Miró, Man Ray, Balla, Tàpies, Saura, etc. Poc temps després comença a adquirir obres d’autors considerats com de la generació posterior, Gordillo, Solano, Zush, Boetti, etc., i quan aquesta generació, que podríem anomenar com la dels 80 es va consolidant, arrenca amb una nova sèrie d’incorporacions d’artistes dels 90, amb autors, entre d’altres, com Colomer, Rom, Buxbaum, o Noguero. Aquesta “cronologia” va configurant una infinitat d’imatges, el valor de les quals resideix en la seva inclusió en el moment històric al que pertanyen i, al mateix temps, està molt relacionada amb la percepció que d’ella té Josep Suñol.

La col·lecció relata d’una forma excel·lent una sèrie d’experiències individuals -en quant a que estan realitzades per individus- però alhora universals, i això només s’aconsegueix si l’autor de l’obra té un compromís i una proposta a fer amb la història, amb l’estètica entesa com a contenidor i vehicle. Estètica que es fixa més en el ser que en el fer, més en l’estructura que en l’epidermis.

La “prova” estètica té molt de nomadisme. No hi ha un lloc concret. Hi ha llocs. No hi ha obra, hi ha obres, de les quals se’n desprenen situacions que van des del plaer a la crueltat, del repòs al cansament, d’allò que és bell a allò que és horrible, d’un sentir a un altre sentir.

Aquestes –aparents- grans distàncies, sovint es toquen, escurcen els temps, creant d’aquesta manera la gran paradoxa de la certitud universal.

La col·lecció Josep Suñol sedueix, atrau, perquè ha aconseguit crear uns fluxos visuals encastats en el transcurs del temps. Temps homogeni o heterogeni, però en qualsevol cas viu, conscient de la seva tensió.

La metàfora, la descoberta de l’objecte, l’amistat i la memòria sempre hi són presents.
En el decurs d’aquests anys, és evident que les vivències d’aquest llarg viatge -amb les seves necessàries parades- han valgut la pena. És entendre que l’art té un llenguatge que per a uns és inevitable en la vida.

Sergi Aguilar

Google+FacebookTwitterEmailPrint