Taula rodona:
Joan Hernández Pijuan
Dimecres, 14 d’abril de 2010, a les 19 h.
Conferència: La mesura del temps, el transcurs de la pintura
Moderada per Sergi Aguilar
Amb la participació de Teresa Blanch, Joan Hernández Maluquer, Valentín Roma i Ignasi Aballí.
Exposició:
Joan Hernández Pijuan. La mesura del temps. El transcurs de la pintura
Inauguració: 4 de febrer de 2010, a les 19h.
Comissariat: Elvira Maluquer, Joan Hernández Maluquer i Fundació Suñol
La Fundació Suñol presenta La mesura del temps, el transcurs de la pintura, una exposició monogràfica que revisa la trajectòria de l’artista català Joan Hernández Pijuan (1931-2005). S’exposa una seqüència d’obres de diferents períodes -algunes inèdites-, a través de les quals el visitant podrà descobrir la tensió, la densitat i la intensitat aplicades com a base de creació en l’itinerari pictòric de Joan Hernández Pijuan i, concretament, com a referent del seu procés personal d’observar la natura.
La Col·lecció Josep Suñol reuneix varies i molt representatives obres de l’artista que, complementades amb d’altres peces, ens aproximen a la manera en què Joan Hernández Pijuan entenia, practicava i estimava l’art. L’exposició proposa l’observació de més de trenta obres realitzades entre finals dels anys seixanta i el 2005.
Les obres corresponents al període dels seixanta destaquen per la presència d’objectes com regles, cartabons, copes, tisores, pomes, ous... Aquests bodegons –natures mortes- ja contenen moltes dades que deixaran rastres en el seu recorregut artístic posterior. Són objectes que es disposen damunt la tela amb una forta intencionalitat, allunyada de la composició convencional, delimitant l’encaix de l’objecte en l’espai buit, en una meditada dimensió metafísica.
Tot i que aquest moment es pot inscriure com a etapa de tendència conceptual, Joan Hernández Pijuan és també un pintor objectual, ja que en la seva “aproximació” a la pintura, preval en tot moment un aspecte més corpori, més físic. Aquesta aprehensió de la matèria en la seva pintura serà el vehicle de comunicació, com ens demostrarà en la seva compenetració amb la densitat total de la naturalesa, que serà la única protagonista, quan els objectes – o bodegons- vagin desapareixent. Llavors tan sols ens quedarà la superfície, la dimensió de l’espai.
La natura ha estat un tema molt recurrent al llarg de la història. No obstant, mostrar-la en la seva nuesa, tal i com fa Hernández Pijuan, és notablement més complex que utilitzar-la de fons o de complement. A través d’aquesta absència de personatges i/o d’objectes, l’artista ens dirigeix a la conclusió que la natura es mou per si sola, no depèn de l’home i que per tant, nosaltres només evolucionem damunt d’ella.
L’obra d’Hernández Pijuan forma part d’un continuum que entén la natura com un contenidor, un classificador, l’amidament del qual no és estable i la seva catalogació és inabastable, tot constatant que el llibre de la naturalesa no té fi.
Pàgina web de Joan Hernández Pijuan
