Tot allò que veiem només val -només viu- als nostres ulls en tant que ens mira, Georges Didi-Huberman
1. OBSERVAR
L’ACTE 1 s’interessa per l’observació. Observar és mirar una cosa amb atenció i implica atendre, examinar, contemplar, notar, advertir, vigilar. L’observació suposa un acte de reciprocitat entre el comportament del subjecte i de l’objecte.
Observar és una acció per aprehendre informació i coneixement visual i intel·lectual sobre el que està succeint. Es tracta de mirar amb interès el que passa al nostre voltant.
L’observació de l’obra d’art continua essent la base de l’experiència artística, tant des de la banda del creador com des del punt de vista de l’espectador. La posada en escena d’una exposició ha de ser com una narració visual, on l’artista i el crític organitzen les obres partint d’un argument i tracen un circuit d’imatges que l’espectador haurà de descobrir primer i assimilar després, tot tancant el cercle de l’acte cognoscitiu.
2. L’APARICIÓ
L’expressió primitiva a través d’imatges va néixer de la impossibilitat d’explicar una experiència si no era a través de la representació gràfica. Si avui som capaços de vincular i transmetre experiències a través d’altres mitjans, hem de fer entendre inexorablement allò que les obres intenten explicar. Una obra o una exposició hauria de provocar en l’observador el desig de veure el contingut o l’ànima de l’objecte en termes d’experiència visual. Es podria afirmar que el valor de l’òptica està en el que ens apareix a l’obra, en allò que aquesta mostra. Els intents d’explicar l’obra d’art sota conceptes que vagin més enllà de la iconografia han portat artistes i teòrics a buscar paraules com “presència”, “aura”, etc. per tal de descriure la seva iconologia, però el fet que aparegui no implica la seva comprensió total, perquè la imatge sempre té una part oculta. L’acte creatiu és la pulsió d’intentar transmetre a través de les imatges una experiència única, que tan sols és possible a través de la indagació, perquè tal com va dir Walter Benjamin, aquest punt ocult “és l’aparició d’una llunyania, encara que pugui resultar proper allò que evoca”.
3. L’OCULT
Una obra o una exposició compromeses amb el seu temps hauran de “narrar” visualment un argument. L’observador haurà d’actuar com un pla-seqüència -parlant en termes cinematogràfics- discernint el que reflecteixen les imatges, al mateix temps que es demani, per exemple, per què Velázquez en l’obra Las Meninas pinta un altre quadre, que a més està donant l’esquena a l’espectador, o per què Félix González Torres, en la seva sèrie de 24 Affiches, fotografia dos coixins damunt d’un llit desfet i fuig de l’espai convencional del museu, utilitzant el suport publicitari de l’espai públic per mostrar les seves obres. Ocultar i alterar sembla que siguin dues accions ineluctables en el món de les arts, perquè per més que vulguem desvelar o ordenar, les obres continuen resistint-s’hi. Potser es tracta de dibuixar un altre mapa, que ens faci reflexionar i relacionar-nos amb el que ens sociabilitza, perquè tot principi de comunicació es basa en veure i ser vist, parlar i ser parlat, llegir i ser llegit, sentir i ser sentit.
4. LA TRANSMISSIÓ
Quan li preguntaren a David Smith si es podien tocar les seves escultures, ell respongué:
“jo toco amb els ulls”. Aquesta lúcida resposta s’ha d’interpretar en un sentit oposat: si es pot tocar amb els ulls, també es podria mirar amb les mans, ja que tocar és també una altra forma de mirar. L’ull és un transmissor, la mà és un transmissor, la ment és un transmissor. Es tracta, en definitiva, d’un joc de transmissions. Però en tota transmissió hi ha intervals, pauses, imperfeccions i punts cecs, i tot i així, la imatge ha de ser visualitzada i ha de ser traçada per aconseguir la seva acció transmissora.
El desig i la necessitat de transmetre no és negociable i és d’aquí que prové la seva funció en el camp de la percepció dels sentits.
5. LA UBICACIÓ
La imatge té tendència a desplaçar-se i a habitar en un “no-lloc”, suspesa en l’abisme que existeix entre el pensament i la realitat. Mai quadra res i no té perquè fer-ho. Des de l’unitari fins al fragmentari, la imatge ha de generar la necessitat de mirar entre espais i de reflectir-hi el nostre reconeixement.
6. EL REFLEX
Des de l’efecte mirall, on la imatge -la nostra- es reflecteix, fins a l’horitzó difuminat del desert hi ha un espai ampli. Per aquest espai, de complexa acotació i generosa magnitud, deambulen les imatges. Un espai que es mou des de la proximitat del llampec-reflex immediat fins a la borrosa llunyania de l’horitzó, des de la seva delimitació pel marc a un altre àmbit que s’expandeix fora dels seus propis límits, un espai on la rapidesa de l’emissió de les imatges ens impedeix de no mirar contínuament, perquè una sola pausa ens impediria veure allò que el segueix.
Un espai dual, on un veu però és vist, i observa mentre és vigilat.
Artistes:
Antoni Abad, Roman Buxbaum, Luis Frangella, Federico Guzmán, Joan Leandre, Glòria Martí, José Noguero, Joan Rom, Idroj Sanicne, Abu Ali*Toni Serra i Zush/Evru.
