Alexia Medici Va començar amb l’aigua
Descobreix la història de deu llocs emblemàtics de Sants i les Corts a través de la mirada de deu artistes locals i internacionals que proposen noves capes d’interpretació envers la memòria històrica. Aquesta exposició pot visitar-se en línia a través d’aquest mapa i clicant als enllaços de la secció “Exposicions relacionades” a la part inferior d’aquesta pàgina.
Durant el 2021 es van presentar sis exposicions site-specific en espais tant públics com privats. Ara, finalment el projecte s’adaptarà a un format d’exposició interior, transitant de l’exterior a l’interior. Finalment, les obres d’art es reuniran en un mateix espai, en diàleg entre totes elles.
DESCOBREIX LES OBRES ONLINE A TRAVÉS D’UNA RUTA EN EL TEU DISPOSITIU
Per a més informació sobre les obres d’art que participen en l’exposició, veure Exposicions relacionades al final d’aquesta pàgina.
CONFABULACIONS CURATORIALS
Com l’historiador de l’art T.J. Clark afirma, “cal més que veure per fer les coses visibles”. John Berger, reconegut crític d’art, novel·lista, pintor i poeta anglès afirma que allò que veiem depèn de quan ho veiem i de com ho veiem (Ways of Seeing, 1972)
A The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction (1935), Walter Benjamin afirma que la reproducció mecànica devalua l’aura (singularitat) de l’obra d’art. Conversant amb aquesta afirmació em pregunto: Com encetar aquesta afirmació quan l’obra d’art, ja sigui una pintura, una escultura o una instal·lació concebuda com a objecte o acció, es crea específicament per a ser fotografiada i representada en un telèfon mòbil o mostrada en una web?
A Illuminations (1968), declara que “fins i tot la reproducció més perfecta d’una obra d’art no té un element: la seva presència en el temps i l’espai, la seva existència única al lloc on es troba”. Novament interpel·lada en relació a aquest projecte d’art, em pregunto: ¿què és més veritable, una reproducció d’una obra d’art creada específicament per a ser vista en un pantalla connectada al lloc on originalment es pretenia experimentar, o la seva aura roman més intacta quan es presenta com l’objecte d’art en si mateix manipulat per l’artista dins una galeria?
Els artistes Sergi Aguilar (Barcelona, 1946), Ely Daou (Beirut, 1986), Logan B. Fields (Estats Units, 1996), Teresa Gancedo (Lleó, 1937), Marc Larré (Barcelona, 1978), Rebecca Lyne (Cambridgeshire, 1974), Josep Miracle (Barcelona, 1904), Lizette Nin (República Dominicana, 1984) i Rubén Verdú (Caracas, 1962) han creat obres d’art que dialoguen amb els espais, el temps i les dimensions.
Cal destacar que, d’acord amb el tema de les múltiples perspectives, aquesta exposició s’ha concebut i processat en anglès, català i castellà, per la qual cosa cap visitant podrà veure tot el projecte en la seva llengua original.
ADAPTACIÓ AL CONTEXT TEMPORAL
Aquest projecte va sorgir com una reacció al confinament i les restriccions de mobilitat de l’any 2020 derivades de la pandèmia de la Covid-19 que va interrompre, suspendre i posar en perill les nostres vides bruscament. A Espanya, la població va estar en quarantena estricta a casa seva durant dos mesos, a partir de mitjans de març. A principis de maig de 2020, va començar una transició lenta per reprendre les activitats després del confinament total. El relaxament de les restriccions va incloure una breu caminada diària en franges horàries específiques amb un membre de la llar en el radi d’un quilòmetre de casa.
Va començar amb l’aigua va ser concebut i implementat en aquesta època de contacte social limitat. Per tal de connectar amb la comunitat local, es van col·locar adhesius al diferents llocs marcant els espais d’interès. Aquests adhesius incloïen preguntes com “Qui era Denis Papin?”, “Coneixes la història de Can Mantega?” o “Sabies que hi ha un refugi subterrani sota teu?”. Mitjançant un codi QR col·locat a l’adhesiu, el públic podia llegir la història de la ubicació en diàleg amb la intervenció artística del lloc.
Finalment, quan la situació sanitària ho va permetre, es van presentar sis exposicions site-specific a l’espai públic i privat. Ara, durant la fase final, s’adaptarà el projecte al format d’exposició, aportant així l’exterior a l’interior. Finalment, les obres d’art es poden veure juntes, en diàleg entre elles.
CONTEXT HISTÒRIC
Aquest relat s’inicia en 1819 amb la inauguració del canal d’aigua conegut com a Canal de la Infanta que va portar l’aigua del riu Llobregat fins a la vila independent de Sants. El canal va ser construït amb fins netament agrícoles, amb l’objectiu de transformar les terres fèrtils d’aquesta zona en regadius, i així augmentar la productivitat, ampliar la varietat de cultius i reduir els costos de producció. Aquest objectiu inicial es va aconseguir ràpidament i va superar amb escreix les expectatives dels seus promotors. Al mateix temps, el canal va brindar a aquest barri un benefici que no s’havia previst: la industrialització d’aquesta terra.
L’historiador Agus Giralt explica que quan va esclatar la Revolució Industrial espanyola, Barcelona encara estava tancada dins de les muralles romanes. La seva enorme densitat poblacional i el sorgiment d’innombrables noves indústries van empènyer els empresaris a buscar amplis espais, ben connectats amb la ciutat, on l’aigua abundés per construir les seves grans fàbriques. Giralt continua dient que la instal·lació del Vapor Güell i Ramis – conegut popularment com el Vapor Vell, entre 1844 i 1846- va ser el punt de partida per a la transformació de l’antic poble de Santa Maria de Sants. En pocs anys, aquest poble tradicional es convertiria en una de les zones més industrialitzades de Catalunya.
L’agricultura, seguida de la indústria i el comerç va suposar un creixement econòmic i demogràfic exponencial, canviant així el teixit social inherent a Sants. El nucli antic es va expandir, es va desenvolupar la terra rural i va aflorar la construcció; fins i tot es va comercialitzar aigua.
La Revolució Industrial espanyola també va provocar, o potser, es pot dir, que va va fer ressorgir conflictes del passat sense resoldre que encara ens persegueixen fins al dia d’avui. Actes violents van ser dirigits originalment a les màquines “Self Acting” (automàtiques) que van provocar la pèrdua d’ocupació i la consegüent pobresa. No obstant això, aquests actes aviat es van estendre i la violència va esdevenir personal, com en el cas de Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell, assassinat a trets el 1855 com a conseqüència dels altercats desencadenats per la primera vaga general d’Espanya celebrada aquest mateix any. A mesura que es van expandir els sindicats, vagues tempestuoses es van fer comuns a Barcelona.
Durant la Setmana Tràgica de 1909 es va intensificar la tensió política amb violents enfrontaments entre l’exèrcit espanyol i anarquistes, socialistes i republicans. Els anys successius, entre 1918 i 1923, van ser coneguts com els anys del pistolerisme, que al seu torn van conduir al cop militar del general Primo de Rivera entre 1923 i 1930. Aquest cop va intensificar encara més les tensions socials que eventualment van conduir a la guerra civil espanyola entre 1936 i 1939, desembocant en la llarga dictadura del general Francisco Franco entre 1939 i 1975.
A part d’aquests capítols de violència, aquests 120 anys van ser testimonis d’una varietat de començaments i finals, que van des de l’inici de l’era postcolonial a les Amèriques, l’ascens de l’espiritisme i la conseqüent supressió d’aquest per part de l’Església, la celebració de dues Exposicions Universals a Barcelona, i l’ascens i caiguda de dos repúbliques, entre d’altres.
Les mateixes persones que van experimentar aquests capítols dramàtics van construir els edificis, van nomenar els carrers i van obrir els parcs que serveixen de teló de fons a les nostres rutines diàries. Les seves històries invisibles estan gravades en les velles parets de maó, acolorides i texturitzades per les accions de la història i el pas de el temps.
Descarregables
Compartir