Antoni Tàpies a la Col·lecció Suñol Soler

Seguint l’estela del seu gran referent, Joan Miró, Tàpies es considerava hereu del model d’artista avantguardista i compromès, a partir d’un treball que evitava el decorativisme estètic i en favor d’una obra radical i humanística. El seu treball partia dels elements marginals de l’existència -els murs, els objectes domèstics- per elevar-los a la màxima expressió artística i espiritual.

La primera obra de Tàpies conservada a la Col·lecció Suñol Soler (Peinture, 1955) data de l’any en que per primera vegada mostrà públicament la seva obra matèrica i informalista. Influït pels artífexs de l’abstracció americana i europea, Tàpies es reclogué en un espai profund d’introspecció (que anomenà “els quaranta dies al desert”) des d’on depurà definitivament la figuració onírica que havia caracteritzat el seu debut artístic, per obrir-se a una personal abstracció expressiva formada per sorres, incisions, signes espontanis i universals sobre fons de caràcter mural, evocador de les grises i sofertes parets urbanes de la dictadura. El títol fa palès el seu vincle amb França, on va donar a conèixer les seves pintures informals internacionalment a la Galerie Stadler -dirigida pel crític d’art i ideòleg de l’informalisme, Michel Tapié-, després d’haver-ho fet a la II Exposició Hispanoamericana d’Art de Barcelona.

De 1957 data Pintura Grisa, el mateix moment de la consecució del X premi de pintura Lissone de Milà i del primer premi de la Unesco de la David Bright Foundation (XXIX Biennal de Venècia), que posicionà definitivament a Tàpies com a gran referent de la pintura internacional. Pintura Grisa i Composició amb sorra blanca (1958) mostren dos vessants representatius del seu primer període informalista: d’una banda, en la primera obra, la capacitat de concentració al centre de l’espai pictòric de la força expressiva del seu treball -els esgarraps, els accidents de la matèria; i de l’altre, en la segona, el seu vessant més obert i suggerent, excitant la imaginació de l’espectador a través de les irregularitats i matisos de la taca parietal i amb una sola línia d’incisió, alhora recta i espontània, que travessa l’obra a la manera d’un gran horitzó tel·lúric.

Ocre amb cinc entallats, de 1964, és una obra representativa del moment de transformació objectual del treball artístic de Tàpies a mitjans dels anys seixanta. El pintor incorpora llavors diferents objectes de la realitat quotidiana que amalgama espontàniament amb l’obra informal. Eixamplava així la seva visió sobre el concepte de realisme, entenent-lo no com una imitació mimètica de la realitat, sinó com una transformació del món real a través dels seus objectes, els quals han sigut passats pel sedàs de la seva mirada humanística i compromesa. La incorporació en aquesta obra de cinc humils entallats de fusta, transformats plàsticament i plasmats com si es tractessin de llumins sobre un immens desert, els podem percebre com una metàfora del poder de subversió dels objectes quotidians més irrellevants sobre el món circumdant. En coherència amb el missatge inherent a l’obra, aquesta va ser subhastada l’any 2020 i els fons recollits destinats al finançament de projectes filantròpics i d’investigació, relacionats amb la Covid-19, de la Fundació Glòria Soler.

De l’obra Oval de feltre (1976), és estructural el teixit del feltre: humil i domèstic, comú a vestits i moquetes de qualsevol llar de postguerra, que a Tàpies plau per les qualitats irregulars de la seva superfície i la presència que atorga a les taques accidentals de brutícia. El feltre és contingut en una forma oval, també estimada per l’artista (vegi’s Peinture de 1955), per la dimensió humanística que li atorga: una forma anticartesiana, vinculada al moviment natural de la biologia, l’home i l’univers. Contràriament, en ocasions el pintor col·loca formes més regulars ubicades als marges de l’obra, descentralitzant la regularitat com a subtil metàfora crítica als principis cartesians d’occident, com Tàpies suggereix en el petit però deliciós cartró Línia negra a l’angle, de 1986.

Tàpies és un creador profundament humanista, i el rastre de l’home sempre apareix al seu treball. De comú es presenta a través de l’empremta humana, però també a través de fragments de cossos humans, que altera per a comunicar missatges profunds i sovint ambigus. A la sèrie gràfica Les doigts (1976), col·loca dos fragments de dit els quals, enfrontats l’un amb l’altre, contenen les bases d’un coneixement humà obert i incert, simbolitzat amb xifres matemàtiques que a la vegada es nombren i es neguen, dotant a l’afirmació constructiva i a la negació crítica la mateixa entitat. A Peu i vernís (1985), realitzada amb una tècnica molt estimada per l’artista durant els anys vuitanta per les seves qualitats fluídiques (la pintura diluïda amb vernís), el pintor col·loca un peu ferm -immens però extraordinàriament ben amidat- sobre el paper acompanyat d’una creu, en un contrast agreste (la carn i l’esperit) i suggerent, emprat també en el famós projecte d’escultura pública del Mitjó.

La Col·lecció Suñol Soler conserva dues escultures de Tàpies, una disciplina que l’artista començà a treballar tardanament, coincidint amb els projectes d’escultura pública, com l’Homenatge a Picasso (1983) o Núvol i cadira (1990). Entre les obres d’estudi la Butaca de 1987 és una de les més cèlebres: la butaca com espai de tensió, símbol tan aviat del confort burgès com racó de reflexió i il·luminació. Símbols cognitius -la lletra alfa, la fletxa, la creu- s’inscriuen espontàniament en la superfície de bronze; hi apareixen d’una manera semblant a l’escultura Càntir i bota, del mateix 1987. Tàpies se serveix aquí d’un element popular com el càntir, que l’artista tracta com una ruïna, essent aixafat per una bota que podria pertànyer, indistintament, a un excursionista o un obrer. La bota contrasta amb el càntir pel seu significat actiu, de treball, d’ascensió, de progrés, davant un objecte ancestral que ens evoca la tradició, la manualitat, la nutrició, la celebració. L’obra ens recorda aquelles paraules de Walter Benjamin, segons qui el progrés és sovint un àngel cec que avança veloçment cap el futur, deixant a les seves esquenes víctimes innocents d’una cultura erigida durant segles d’existència.

Albert Mercadé