Admirable! un llamp i ningú entén res

Ens ajuntarem a caminar només una mica i a parlar encara menys:

Matsuo Bashô va caminar tota la seva vida. El seu pelegrinatge va ser com un blanc llenç, com el de la neu caiguda als camins del Japó, com el rastre del riu que ha deixat aquí Eva Lootz.

Parlaré de caminar com una estratègia que té el cos per trobar l’ànima i que té l’obra d’art per trobar la comunitat que la sostingui. D’això parlaré.

He caminat tota la vida. Moltes coses que ara sé sobre el camí me les ha ensenyat un projecte que ja té deu anys: Grand Tour és una caminada d’uns 250 km i tres setmanes de durada que els participants fan en companyia d’artistes de totes les disciplines. En passar els anys, hem substituït els espectacles i les exposicions que fèiem al llarg del camí, per una convivència quotidiana i creativa on artistes i caminants de tota mena formen una comunitat que no es pot dir ni d’artistes ni de públics, sinó alguna cosa a mig camí entre tots dos, o més ben dit, enllà de tots dos. És una caravana nòmada i efímera els usos i costums de la qual es consensuen, es construeixen i es dilueixen ràpidament i que modifica temporalment, molt o poc, el comportament de tots els participants.  És així com el grup esdevé una societat provisional però consistent que depèn tant del viatge a peu com de la creació i que és capaç de reflexionar, investigar i crear en un context col·lectiu. També és així com caminar ha esdevingut una forma de vida, o moltes, per a Eva Lootz, Matsuo Bashô, Marc Caellas, Esteban Feune de Colombi…i tantes i tants altres.

No parlarem gaire, en canvi us convidem a una passejada.

Clara Garí

Desde este instante

Quisiera ser llamado

El caminante

Matsuo Bâsho 15 d’octubre de 1687

(El 15 d’octubre de 1687 Basho va tornar a sortir de viatge. Va composar aquest poema com a salutació de comiat als nou deixebles que deixava. Aixó comoença el diari dit “Quadern de la meva motxilla” Matsuo Bashô Poesia Completa . Beñat Arginzoniz, ed.)

Clara Garí és artista, escriptora i caminant. S’ocupa sovint de que les coses passin.

Directora del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea i del programa interdisciplinari de creació Grand Tour. Coordinadora del congrés Internacional “Walking Art and Relational Geographies” (la pròxima edició a Univesitat de Girona i Museu Darder de Banyoles 1-6 de juliol 2024)

Entre les coses més importants de la seva vida hi ha algunes lectures, el mestratge d’algunes persones, el treball educatiu a l’índia, la convivència amb centenars d’artistes durant els 28 anys de vida de la Nau Côclea, i estar fent realitat el seu somni d’un art viu, sense monuments, en els camins, els boscos i els torrents dels territoris. Sobre aquest tema està escrivint un llibre, molt lentament, molt lentament.

–

Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, integrants de la companyia La Soledad, son dos artistes que treballen amb la escriptura, el teatre i la performance en projectes híbrids que es converteixen en llibres, obres de teatre, performances o instal·lacions audiovisuals.

La deriva és una part crucial de la seva pràctica artística, que és exactament el mateix doncs van de la mà. O dels peus: sense broma. Els hi agraden els artistes i escriptors del caminar. Els hi encanten nòmades, transhumants, rodamóns. Han fet llibres i obres caminant. Caminant, marxant: recorreguts, itineraris, rutes, pelegrinatges. Les seves reunions son, fins i tot, llargues caminades per qualsevol ciutat.

Les seves últimes obres estrenades son ¿Qué es el agua?, on es treballa l’aigua com element vital, el mar com escenografia i com a banda sonora, com espai poètic però a la vegada de tensió entre continents, com espai de llibertat i a la vegada de conflicte; Yo sé perder, un festival de rebutjos; Oficina de amaneceres, una performance poètica; Bolaño, vuelve a casa, y Sin timón & en el delirio, dues peces escrites per a l’espai públic a partir de l’univers de la poesia de Roberto Bolaño i Mario Santiago Papasquiaro.