Després de formar-se a l’Escola Massana de Barcelona, Joan Rabascall va ser becat per estudiar a l’École nationale supérieure des Beaux-arts de París, ciutat on viu i treballa des de 1962. Allà coneixerà Antoni Miralda i la resta de l’anomenat grup dels catalans de París, participant en les accions cerimonials d’aquests. A la vegada, entrarà en contacte amb els crítics Pierre Restany i Lawrence Alloway, lligats als Noveaux Réalistes i al pop art britànic, respectivament. En aquest sentit, la seva obra s’emmarca en l’esclat de l’esperit crític dels anys seixanta a Europa, contra la societat de consum i els efectes dels nous mitjans de comunicació de masses. Rabascall començarà practicant el collage i, després, el fotomuntatge i l’emulsió fotogràfica sobre tela per a crear les seves peces crítiques i plenes d’ironia. A través de la selecció i l’associació d’imatges i textos provinents dels mateixos mass-media, aconsegueix desviar i subvertir els missatges que hi són presents, denunciant tant els estereotips que creen (respecte a la dona, per exemple) com el seu paper en manipular i desinformar a la població. Hi destaca la sèrie que, des de la distància, va realitzar sobre els darrers anys de la dictadura franquista: Spain is different, on fa palès el contrast entre la voluntat de promoció turística i la realitat decadent del país. A partir dels vuitanta s’inicia en l’escultura i la instal·lació amb els Monuments a la televisió, un element que, de fet, hi és present al llarg de la seva obra.

La Fundació Suñol li va dedicar una exposició individual, Camins encontrats. Joan Rabascall. Obres: 1975 i 2012, a càrrec d’Enric Franch, que aprofundia en la seva trajectòria a partir de la contraposició de dues peces.