Joan Miró va endinsar-se en la pintura figurativa inspirat pels paisatges de Mont-Roig del Camp. El 1918 la Sala Dalmau de Barcelona li dedica la primera exposició i dos anys més tard Miró marxa a París, on aviat entra en contacte amb moviments d’avantguarda que influencien el seu treball, com el cubisme o el fauvisme. La seva obra es va anar depurant tècnicament i formalment cap a composicions d’inspiració surrealista però a través d’un llenguatge únic i personal, amb components abstractes i poètics, i amb un gran interès per la terra i els objectes quotidians. L’obra Peinture, feta per Miró durant la seva estada a París, coincideix amb aquest període i és un exemple d’aquest postulat estètic. L’any 1940 Miró torna a Espanya i viu entre Mont-Roig del Camp i Palma de Mallorca, on a la dècada dels cinquanta el seu amic Josep Lluís Sert projecta i construeix el seu estudi definitiu. La participació de Miró en el Pavelló de la República de 1937 a París i l’exposició retrospectiva que el MoMA de Nova York li organitza l’any 1941 contribueixen a ampliar el reconeixement internacional de l’artista.