L’obra de Carlos Pazos s’emmarca dins els límits entre l’art pop i l’art conceptual. Primer, amb un període d’autoexploració de la figura artista-estrella, mitjançant la fotografia, amb Voy a hacer de mí una estrella, a la segona meitat dels setanta. Després, amb els seus objectes-souvenir, que comencen a predominar des de 1980. Aquestes peces, obtingudes a partir de l’assemblatge i acoblament d’objectes trobats, compten amb elements literaris i narratius, enginyosos i irònics, dels quals els títols són la mostra més clara. Així, acaben constituint un univers molt personal que, tot i la seva aparent opacitat, remeten a sentiments de nostàlgia i melangia, ja siguin donats per un cert caràcter autobiogràfic, o bé per incorporar icones del món de la infància. En aquest sentit pot ubicar-se l’obra Parole, parole, de la Fundació Suñol. Un altre àmbit d’actuació de Pazos ha estat el cinema, com a actor i, durant la darrera dècada, com a realitzador.