Ferran Freixa

Barcelona, 1950 - Sant Vicenç de Montalt, 2021

La carrera fotogràfica de Ferran Freixa i Pintó, conegut per haver immortalitzat el Liceu de Barcelona malmès per les flames, comença de manera autodidacta el 1973, després de rebre formació com a dibuixant i pintor. Cap a finals d’aquesta dècada ja dirigeix la seva càmera cap al que seria el seu principal tema d’interès, l’arquitectura i els espais interiors. Així, la seva obra, que podem definir com a “documentalisme subjectiu”, està constituïda per diverses sèries que exploren formalment tant els efectes del pas del temps sobre construccions enrunades (les fotografies de Tàrraco, Roma o Florència dels anys 1990, o el registre de les antigues colònies tèxtils abandonades del 2000), com el fràgil instant congelat que resta a l’espera del restabliment de l’activitat humana (com els treballs sobre els aparadors barcelonins, així com les imatges que capturen pulcres estovalles, vaixelles i tovallons de restaurants). Cal esmentar també els seus projectes més experimentals, on se serveix d’elements afegits per reforçar els continguts representats, com el plàstic arrugat que fa de filtre a l’objectiu, simulant el vaivé del mar, en la sèrie sobre el port de Barcelona; o la inclusió de l’estructura d’un vehicle en les instantànies que fa durant les seves passejades per l’Eixample.