Discurs sobre la realitat

“Crec que el meu treball plàstic actual es podria definir com un gran esforç per afermar la realitat: dic afermar, és a dir, assimilar-la, interioritzar-la, passar-la per un tamís de les meves experiències, records, parts inconscients del meu ésser, i mostrar-la després amb totes aquelles estranyes troballes que sorgeixen de la fusió d’ambdues realitats: l’externa donada i la interna sentida” – Teresa Gancedo.

Teresa Gancedo, Discurs sobre la realitat (1978)

CONTEXT ARTÍSTIC

L’artista explica que el procés artístic comença amb una fotografia trobada als mitjans, o pressa per ella mateixa. A continuació desenvolupa i interioritza la idea extreta del quadre i la fusiona amb realitats internes i externes. Això generalment dona com a resultat un objecte tractat de dues maneres: l’una consisteix en una pintura hiperrealista i l’altra incorpora l’objecte sense tractar directament a l’obra d’art. Explica que alguns cops inclou el que ella anomena un “truc visual” per sorprendre l’espectador i convidar-lo a a apropar-se a l’objecte i seguir tot el circuit narratiu. La seva intenció, aclareix, es “fer servir l’art com a contenidor de sentiments i posar l’espectador a la cerca d’un codi per a interpretar-los”.

Gancedo explica que el temps està “plasmat a través del deteriorament de la imatge. Les imatges emprades són sempre petrificades, rotundes, sense moviment. La mobilitat és representada, malgrat tot. És la mobilitat que dona el pas del temps en un espai determinat”.

“La meva intenció … és … més aviat fer servir l’art com a contenidor de sentiments i posar l’espectador a la cerca d’un codi per a interpretar-los” – Teresa Gancedo. En veure l’obra de Gancedo per primer cop, ens trobem amb una seqüència de 32 compartiments d’imatges realistes. Aquestes imatges es mantenen unides pels tons suaus que s’estenen per l’obra d’art. En un primer cop d’ull, aquests panells semblen formar un collage de fotos i objectes enfrontats, tot i que en examinar-los més aprop, un mateix se n’adona que s’ha fet servir el “truc visual” de Gancedo, i el que sembla una impressió fotogràfica en realitat està pintat en oli sobre llenç.

Discurs sobre la realitat sembla ser un discurs sobre el temps, potser sobre la vida mateixa. La seqüència comença amb tres reproduccions pintades d’una fotografia que retrata un nadó, i acaba amb un ram de flors, una creu pintada i un buit. Entre aquests un troba una diversitat d’objectes fortament simbòlics (o representacions d’aquests objectes) per tal de crear una seqüència de moments viscuts congelats en el temps.

La velocitat del temps canvia dins la composició. Els mitjans (o representació hiperrealista de d’aquests mitjans) i el seu contingut sovint dialoguen entre ells. D’una banda, una fotografia (que captura un instant) envelleix, mentre que un moment potencialment explosiu sembla detenir-se infinitament. També hi ha moments imaginats: un llapis sencer es trenca; un colom vola deixant enrere una ploma, la ploma envelleix a la seva presó de filferro espinós; un joc de claus clavats en una superfície es repeteixen, però canvien. En un panell s’exhibeixen claus reals, mentre que en un altre estan pintats; i en un tercers panell hi ha una versió pintada amb un clau doblegat. Un soldat de joguina sembla congelat en el moment d’una explosió, o potser un nen l’ha deixat enrere, oblidat. L’artista tracta aquest panell (la de la joguina) de la mateixa forma que el panell dels claus nomenat anteriorment, i un altre que conté una creu real semi-soterrada, creant així un vincle material entre els tres segments. Al seu torn aquests segments es relacionen amb altres repartits per l’obra de Gancedo, creant així una associació canviant de significat entre els panells.

Aquesta associació de significat, amb les seves capes d’interpretació, és el que em va atreure d’aquesta obra en primer terme. De la mateixa manera que el projecte curatorial en ell mateix, aquest objecte d’art es relaciona amb un període específic de temps i la nostra comprensió contemporània d’ell. Aquests fragments de la història són interpretats per artistes contemporanis locals i internacionals. Igual que a Teresa Gancedo, a cada artista se li presentà un subjecte extern (en aquest cas un moment particular de la història de Sants i les Corts), que després desenvoluparen i interioritzaren. Ells, a l’igual que Gancedo, produïren una obra d’art com a objecte real. Aquesta obra-objecte fou fotografiada, digitalitzada i pujada a Internet, per ser accedida des d’un mateix lloc (al carrer), en un moment diferent, i mitjançant un canal amb els seu propi “truc visual”: el seu telèfon mòbil.

Aquesta peça pertany a la Col·lecció Suñol Soler. Es pot visitar a la seu de la Fundació Suñol en horari d’obertura. Per veure-la, es prega contactar prèviament amb l’equip.

Fonts: “El mundo en manos de Teresa Gancedo” del llibre que acompanya l’exposición de Teresa Gancedo celebrada en el MUSAC (2018-2019) comissariada per Manuel Olveira, el text de Teresa Blanch sobre Teresa Gancedo (Artsy), “Teresa Gancedo, Discurso sobre la realidad . Obra realizada entre 1976-1979 “, Museo de Arte Contemporáneo de Sevilla (1979)”, i Galería Vandrés “Teresa Gancedo”, Madrid (1981)

DESCOBREIX LES OBRES ONLINE A TRAVÉS D’UNA RUTA EN EL TEU DISPOSITIU
Per a més informació sobre les altres obres d’art que participen en l’exposició, veure Exposicions relacionades