Alexia Medici Va començar amb l’aigua

Alexia Medici

Va començar amb l’aigua

CONTEXT HISTÒRIC

Aquest relat s’inicia en 1819 amb la inauguració del canal d’aigua conegut com a Canal de la Infanta que va portar l’aigua del riu Llobregat fins a la vila independent de Sants. El canal va ser construït amb fins netament agrícoles, amb l’objectiu de transformar les terres fèrtils d’aquesta  zona en regadius, i així augmentar la productivitat, ampliar la varietat de cultius i reduir els costos  de producció. Aquest objectiu inicial es va aconseguir ràpidament i va superar amb escreix les expectatives dels seus promotors. Al mateix temps, el canal va brindar a aquest barri un benefici  que no s’havia previst: la industrialització d’aquesta terra.

L’historiador Agus Giralt explica que quan va esclatar la Revolució Industrial espanyola, Barcelona  encara estava tancada dins de les muralles romanes. La seva enorme densitat poblacional i el  sorgiment d’innombrables noves indústries van empènyer els empresaris a buscar amplis espais, ben connectats amb la ciutat, on l’aigua abundés per construir les seves grans fàbriques. Giralt continua dient que la instal·lació del Vapor Güell i Ramis – conegut popularment com el Vapor Vell, entre 1844 i 1846- va ser el punt de partida per a la transformació de l’antic poble de Santa Maria  de Sants. En pocs anys, aquest poble tradicional es convertiria en una de les zones més  industrialitzades de Catalunya.

L’agricultura, seguida de la indústria i el comerç va suposar un creixement econòmic i demogràfic  exponencial, canviant així el teixit social inherent a Sants. El nucli antic es va expandir, es va  desenvolupar la terra rural i va aflorar la construcció; fins i tot es va comercialitzar aigua.

La Revolució Industrial espanyola també va provocar, o potser, es pot dir, que va va fer ressorgir  conflictes del passat sense resoldre que encara ens persegueixen fins al dia d’avui. Actes violents  van ser dirigits originalment a les màquines “Self Acting” (automàtiques) que van provocar la  pèrdua d’ocupació i la consegüent pobresa. No obstant això, aquests actes aviat es van estendre i la violència va esdevenir personal, com en el cas de Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell, assassinat a trets el 1855 com a conseqüència dels altercats desencadenats per la primera vaga general d’Espanya celebrada aquest mateix any. A mesura que es van expandir els sindicats,  vagues tempestuoses es van fer comuns a Barcelona.

Durant la Setmana Tràgica de 1909 es va intensificar la tensió política amb violents enfrontaments  entre l’exèrcit espanyol i anarquistes, socialistes i republicans. Els anys successius, entre 1918 i  1923, van ser coneguts com els anys del pistolerisme, que al seu torn van conduir al cop militar del general Primo de Rivera entre 1923 i 1930. Aquest cop va intensificar encara més les tensions  socials que eventualment van conduir a la guerra civil espanyola entre 1936 i 1939, desembocant  en la llarga dictadura del general Francisco Franco entre 1939 i 1975.

A part d’aquests capítols de violència, aquests 120 anys van ser testimonis d’una varietat de  començaments i finals, que van des de l’inici de l’era postcolonial a les Amèriques, l’ascens de  l’espiritisme i la conseqüent supressió d’aquest per part de l’Església, la celebració de dues  Exposicions Universals a Barcelona, i l’ascens i caiguda de dos repúbliques, entre d’altres.

Les mateixes persones que van experimentar aquests capítols dramàtics van construir els edificis, van nomenar els carrers i van obrir els parcs que serveixen de teló de fons a les nostres rutines diàries. Les seves històries invisibles estan gravades en les velles parets de maó, acolorides i  texturitzades per les accions de la història i el pas de el temps.

L’art pot ser un mitjà no-verbal per connectar-nos amb la història,
els/les uns/unes amb els/les altres i amb l’espai que ens envolta

 

CONTEXT TEMPORAL

Aquest projecte va sorgir com a reacció al confinament i les restriccions de mobilitat que vam patir  l’any passat, el 2020, com a conseqüència de la pandèmia de la covid-19 que va interrompre  abruptament, va suspendre i va posar en perill les nostres vides. Aquí, la població va estar  estrictament en quarantena dins de les seves llars durant dos mesos a partir de mitjans de març. A  principis de maig de 2020 vam fer una transició lenta al que es va donar a conèixer localment com la  Fase 0 de la desescalada. Durant aquesta fase, se’ns va permetre una caminada diària curta dins  de franges horàries específiques amb un membre de la família, dins d’un radi d’un quilòmetre de  casa nostra. En el meu cas, ja que visc a l’Avinguda Madrid, a la frontera entre Sants i les Corts,  can Mantega va ser un dels pocs espais que se’m permetia visitar.

 

CONTEXT CURATORIAL

Com l’historiador d’art T.J. Clark afirma, “cal quelcom més que veure per fer les coses visibles”.  John Berger, reconegut crític d’art, novel·lista, pintor i poeta anglès afirma que el que veiem depèn de quan ho veiem i com ho veiem (Ways of Seeing, 1972).

En aquesta exposició intangible, es convida a explorar i reflexionar sobre la història de diversos llocs emblemàtics dels barris de Sants i les Corts utilitzant la perspectiva subjectiva com a forma de veure. Es tracta d’una exposició invisible que s’experimenta navegant a través de telèfons  mòbils i de codis QR presentats en el lloc. En cada cas, s’explica la història de la localitat i  s’introdueix una obra artística produïda específicament per al lloc on es presenta, creant així  capes d’interpretació de la memòria històrica.

Podrem veure com artistes de la talla de Sergi Aguilar (Barcelona, 1946), Ely Daou (Beirut, 1986),  Logan B. Fields (Estats Units, 1996), Teresa Gancedo (Lleó, 1937), Marc Larré (Barcelona, 1978),  Rebecca Lyne (Cambridgeshire, 1974), Josep Miracle (Barcelona, 1904), Lizette Nin (República  Dominicana, 1984) i Rubén Verdú (Caracas, 1962) creen obres d’art que dialoguen en una  conversa ‘site-specific’ travessant múltiples dimensions d’espai i temps.

És interessant assenyalar que, seguint el tema de les múltiples perspectives, aquesta exposició ha  estat concebuda i processada en anglès, català i castellà, de manera que cap visitant veurà el  projecte complet en la llengua original.

 

UN PLA AMB MOLTES RUTES

Hi ha diversos temes que uneixen els llocs i les obres d’art entre si.

Si s’organitzés una ruta per ordre cronològic, l’itinerari començaria amb la Casa Batllori, al casc  antic de Sants, fundada el 1792, el mateix any en què es va inventar la guillotina i es va proclamar la Primera República Francesa. Després de visitar aquest emblemàtic taller d’argila i veure el  treball col·laboratiu de Marc Larré i Andreu Battlori, es podria visitar el Vapor Vell (1848) i  contemplar la Flor Bala de Rubén Verdú abans de cercar rastres de fantasmes en els  terrenys de cal Nicasi (1870) en una acció realitzada per Logan B. Fields.

A escassos metres, un podria seure en un banc de parc de can Mantega i escoltar la descripció  de Josep Miracle dels camps que abans es vellugaven amb el vent d’aquesta terra fèrtil, i al sortir  descobrir les instal·lacions arbòries de Lizette Nin que interpreten les vides d’aquelles persones a les que estan dedicats els noms dels carrers circumdants.

Creuant el carrer des de can Mantega, podriem donar un cop d’ull a l’interior de l’antiga fàbrica  que actualment acull Flowers by Bornay, i descobrir el retrat realitzat per Rebecca Lyne de Justa  Goicoechea, que va treballar aquí als turbulents anys que van portar a la guerra civil. A uns passos de distància, amb l’ajuda d’Ely Daou, imaginaria el que seria estar al refugi subterrani que es troba just a sota, excavat per la gent gran, dones i nens veïns per protegir-se durant la  guerra. A l’acabar el conflicte bèl·lic, el 1939, molts dels que s’havien amagat van haver de fugir  d’Espanya, convertint-se així en refugiats/ades. Potser, si tenien sort, en lloc de donar a llum en  les horribles condicions dels camps de refugiats francesos, algunes dones afortunades donarien a llum a la maternitat d’Elisabeth Eidenbenz a Elna.

El carrer dedicat a Eidenbenz confina amb els jardins de la Maternitat (1889). Caminant dins d’aquests jardins públics, un podria meravellar-se amb els bells pavellons i interactuar amb Límit interior, llibre obert de Sergi Aguilar,sobre la gespa dels jardins amb vista als arxius de la Diputació i des d’allà, potser mirar cap al carrer que porta el nom de José Mejía Lequerica, i identificar la galería que acull la Fundació Suñol, on trobarem l’obra de Teresa Gancedo, concloent així la ruta a  peu i l’exposició.

 

CONFABULACIONS CURATORIALS

En The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction (L’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica, 1935), Walter Benjamin afirma que la  reproducció mecànica devalua l’aura (singularitat) d’un objecte d’art. Conversant amb aquesta  afirmació, em pregunto: ¿com encetar aquesta afirmació quan l’obra d’art, ja sigui una pintura, una  escultura o una instal·lació concebuda com a objecte o acció, es crea específicament per a ser  fotografiada i representada en un telèfon mòbil o mostrada en una web?

En Il·luminacions (1968), declara que “fins i tot la reproducció més perfecta d’una obra d’art no té  un element: la seva presència en el temps i l’espai, la seva existència única al lloc on es troba”.  Novament interpel·lada en relació a aquest projecte d’art, em pregunto: ¿què és més veritable, una reproducció d’una obra d’art creada específicament per a ser vista en un pantalla connectada al lloc on originalment es pretenia experimentar, o la seva aura roman més intacta quan es presenta com l’objecte d’art en si mateix manipulat per l’artista dins una galeria?

DESCOBREIX LES OBRES A TRAVÉS D’UNA RUTA EN EL TEU DISPOSITIU
Per a més informació sobre les altres obres d’art que participen en l’exposició, veure Exposicions relacionades

Descarregables

Patrocinadors i col·laboradors

Compartir