Després de rebre una formació acadèmica en pintura i gravat, José Luis Alexanco treballarà, entre el 1968 i el 1972, amb el Centro de Cálculo de la Universidad de Madrid. Allà aprendrà a programar i crearà el seu propi software: MOUVNT. El seu nom no és casual, ja que il·lustra una de les principals preocupacions de l’artista al llarg de la seva trajectòria: les possibilitats plàstiques de la figura humana en moviment, i la idea de transformació, d’evolució, de les formes. D’aquesta manera, el que en un inici eren dibuixos, serigrafies i pintures (com Postura para un hombre que cae, 1967) esdevenen escultures en metacrilat i plexiglàs a partir de les formes que generava l’ordinador, i fins i tot una acció “plástico-sonora”, juntament amb el músic Luis de Pablo, Soledad Interrumpida, del 1971. L’any següent ambdós organitzen els primers i únics Encuentros de Pamplona, punt de confluència de les noves generacions d’avantguarda. La resta de la dècada dels setanta i la dels vuitanta Alexanco torna a la pintura, tot continuant l’exploració de les formes ara a partir del signe, que el derivarà cap a l’escriptura i l’alfabet: la Fundació Suñol té com a obra representativa Dieciocho años, de 1978, en relació amb l’edició que l’artista va fer de la Constitució.

A més a més, durant aquells anys Alexanco establirà una estreta relació amb el galerista Fernando Vijande, a través de diverses exposicions. En aquest sentit, l’artista va tenir un paper destacat en la confecció de l’exposició que la Fundació Suñol va dedicar a Vijande el 2017: Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987.