Eduardo Arroyo va ser pintor, escultor, il·lustrador, gravador, escenògraf, narrador i assagista. Als anys seixanta comença la seva trajectòria com a pintor d’estil figuratiu en un context artístic en què imperava l’abstracció i l’expressionisme. La seva actitud crítica davant la dictadura va fer que s’exiliés a París, on va residir prop de dues dècades i des d’on va assolir un reconeixement europeu. Va freqüentar principalment la línia iconoclasta i mordaç de l’art pop de caràcter polític però amb un llenguatge propi d’indubtable força plàstica. Un dels motius recurrents dels seus quadres va ser la desmitificació de personatges cèlebres i figures de poder; és el cas de Winston Churchill peintre, en què el mandatari britànic, conegut pel seu lideratge durant la Segona Guerra Mundial, s’entreté pintant a plein air com un simple “pintor dominical”. Després de la mort de Franco, va tornar a Espanya i va ser a partir dels primers anys vuitanta que la seva obra va assolir notorietat, fins a esdevenir una de les figures clau de l’art contemporani espanyol. Va ser Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya (1982) i Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts (2000).