Susana Solano Vol rasant

Susana Solano

Vol rasant

23.05.2014 - 06.09.2014

Algunes de les obres de Susana Solano presents a la Col·lecció Josep Suñol es poden veure a l’exposició i il·lustren, juntament amb altres obres, el relat expositiu i el magnífic text de Marta Llorente que es pot llegir a continuació, que ens dóna una exhaustiva visió dels trets que defineixen estilísticament i conceptualment l’obra de l’artista.

La Fundació Suñol acostuma a reservar la primera planta de la seva seu per a exposicions que ofereixen una mirada en profunditat a l’obra dels artistes de la pròpia col·lecció. En aquesta ocasió hem volgut fixar-nos en el llenguatge personal i universal de Susana Solano, una artista que crea espais simbòlics de formes abstractes, tot inspirant-se en la naturalesa, en l’entorn, en la memòria, i que, utilitzant materials tan diversos com el ferro, l’acer, el vímet, l’alumini, el PVC, el vidre, el cordill i el teixit metàl·lic, ens indueix a observar-les i a prendre-hi part. Partint d’experiències pròpies, Solano planteja interrogants al voltant de l’ésser humà i de la relació d’aquest amb el seu hàbitat.

Bona part de la producció de Susana Solano està formada per arquitectures de la naturalesa —cavitats, receptacles, dipòsits, turons…— que exploren els marges, els espais limítrofs entre allò que es veu —l’exterior— i allò que queda ocult —l’interior. És en aquest context que el concepte d’epidermis adquireix tot el sentit, atès que ocupa l’espai que separa allò endogen d’allò exogen. La cobertura és part fonamental de les obres, perquè fa de contenidor i aparador d’un nucli menys visible d’igual o major significació, motiu que justifica la riquesa de materials utilitzats per l’artista.

Vol rasant fa al·lusió a l’horitzontalitat de les peces que es mostren a l’exposició i que es despleguen per les sales, arran de terra. L’horitzontalitat és una característica present en moltes obres —la majoria de les seleccionades per a aquesta exposició—, que permet a l’artista expandir el camp d’allò visible i adreçar la mirada més enllà del seus límits. Les peces pràcticament es fusionen amb el terra, fent desaparèixer la distància entre allò terrenal i allò simbòlic, com si la seva presència s’integrés essencialment amb l’espai.

Articles de premsa

Descarregables

Compartir